Leyenda número 2 (Sense data)

L'encapçalament indica el tempo «Allegro». Al costat s'hi escriu entre parèntesi «Leyenda». I ja fora del parèntesi hi ha anotat «Nº 2 (J. G.)», talment com si el mateix Garreta o algú altre s'hagués proposat de numerar les obres. En el programa de mà del concert d'homenatge organitzat el 25 de maig de 1926 per l'Associació de Música «da Camera», Jaume Marill recull una anècdota entorn a l'origen d'aquesta obra, sense situar-la exactament en una data concreta, però referint-se al temps de les primeres composicions de Garreta. Aquest, per comprovar si els elogis que rebia com a compositor novell eren sincers, hauria entregat la seva partitura de Leyenda número 2 a l'orquestra que dirigia el seu pare, fent veure que era de Ignacy Jan Paderewski, autor i pianista de moda a l'època, que efectivament havia escrit una Légende núm. 1 i una Légende núm. 2 per a piano. La Leyenda de Garreta va obtenir un gran èxit. Finalment, el director d'un orfeó de Sant Feliu, que Marill no anomena, va interessar-se per comprar la partitura als magatzems de música de Barcelona. Llavors, «veient que ni tant sols era possible de trobar-ne una referència, consultà als de l'orquestra, i fou aleshores quan Juli Garreta, abastament satisfet del seu esperiment, revelà el secret tant rigorosament servat». El motiu principal d'aquesta peça es correspon amb un dels motius principals del primer moviment de Suite en sol major. Es podria tractar, doncs, d'una primera prova d'escriptura orquestral, possiblement paral·lela al darrer moviment de Impressions simfòniques i al Quartet amb piano. Més enllà del títol, no té a veure amb Leyenda núm 2 per a conjunt instrumental ni en les altres obres que s'hi relacionen.

+ INFO

Maria (1920)

Versió per a orquestra simfònica de la sardana del mateix nom, estrenada el 18 de juny de 1920 al Palau de la Música Catalana per l'orquestra de l'Associació «Amics de la Música» que dirigia Francesc Pujol. Sota el títol «Dues Sardanes» es va realitzar la primera audició de Maria i també de la versió orquestral de Nydia, ambdues arranjades per a orquestra pel mateix Garreta segons les notes al programa d’aquest concert. Val a dir que el manuscrit autògraf és signat per Garreta, però no conté cap títol, com succeeix sovint. A l'encapçalament només hi consta la inscripció «Nº 46- Sardana». L’Orquestra Municipal de Barcelona la va interpretar el 23 d’octubre de 1959 en el seu segon concert de tardor, al Palau. Vegeu també les versions per a piano.

+ INFO

Nydia (1920)

Versió per a orquestra simfònica de la sardana del mateix nom, estrenada el 18 de juny de 1920 al Palau de la Música Catalana per l'orquestra de l'Associació «Amics de la Música» que dirigia Francesc Pujol. Sota el títol «Dues Sardanes» es va realitzar la primera audició de Maria i també d'aquesta versió orquestral de Nydia, ambdues arranjades per a orquestra pel mateix Garreta segons les notes al programa d’aquest concert. En els materials conservats hi ha també una instrumentació alternativa que contempla la utilització de dos flautins en absència de flabiol, i una escriptura diferent pels oboès en absència de tenores. En la majoria de fonts consultades, el tiratge dels curts indica 43 compassos. En els manuscrits, tant de la versió per a cobla com de la versió orquestral, però, el compàs 43 és deixat en blanc o bé ratllat, ni tan sols s'omple mai amb silencis. De fet, és un compàs que es copia però no s'omple. En les particel·les per a orquestra ja ni tan sols es deixa cap espai per a aquest compàs inexistent. Per tant, malgrat la majoria de referències informen que els curts tiren a 43, en realitat ho fan a 42. A diferència de Maria, l'Orquestra Pau Casals va interpretar-la en diverses ocasions, i també l'Orquestra Simfònica de Girona. Després de la Guerra Civil tan sols tenim dues notícies d'interpretacions a càrrec de l'Orquestra Municipal de Barcelona els anys 1950 i 1959. Vegeu també la versió per a piano a quatre mans.

+ INFO

Pastoral (1922)

Obra simfònica estrenada el 2 de novembre de 1922 per l'Orquestra Pau Casals, en la seva audició número trenta-sis, que corresponia al cinquè concert de la sèrie de tardor d'aquell any. En realitat, al principi de la temporada, s'havia anunciat l'estrena de Les illes Medes. A l'hora de la veritat, però, l'obra no estava acabada. L'estrena de Pastoral va substituir-la. Tanmateix, és plausible que aquesta fos una obra que Garreta ja tenia escrita des de feia un temps i que guardava a l'espera d'una ocasió per fer-la sentir al públic. De fet, el manuscrit de la partitura conservat a l'Arxiu Nacional no té títol, va ser afegit posteriorment amb la mateixa cal·ligrafia que les indicacions de direcció. Després de l'estrena va ser interpretada en nombroses ocasions. Una de les més destacades va anar a càrrec de la Société des Concerts du Conservatoire, sota la direcció de Philippe Gaubert en ocasió del seu tercer concert al Palau de la Música, el 12 de juny de 1924 com a cloenda de l'onzè curs de l'Associació de Música «da Camera». Va ser l'única obra d'un autor català que van tocar i en el programa es feia referència al «desig d'honorar la nostra música» que expressava així la Société. Va ser interpretada sota la direcció de Casals per la Reid Symphony Orchestra que havia fundat Tovey a Edimburg, segurament el 22 de novembre de 1934 en el mateix concert que Casals va estrenar el concert per a violoncel del mateix Tovey. Es tracta, doncs, d'una de les obres simfòniques de Garreta que va adquirir més visibilitat internacional, a la qual va contribuir-hi també la interpretació que va dirigir Joan Lamote de Grignon a Paris el 13 de març de 1937. L'Orquestra Pau Casals ja l'havia interpretat en diverses ocasions, i va formar part també del repertori de l’Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà a partir de la dècada dels quaranta. És l’única obra de Garreta que s’ha interpretat en forma de ballet, amb una única execució el 18 de novembre de 1951 al Palau de la Música Catalana a càrrec de l’Esbart Verdaguer, amb coreografia de Manuel Cubeles i Solé. Vegeu també la versió per a banda.

+ INFO

Pedregada (1921)

Versió per a orquestra simfònica de la sardana del mateix nom, estrenada per l'Orquestra Pau Casals en la seva audició número setze, el 28 d'octubre de 1921, juntament amb la versió simfònica de Isabel. Van intervenir-hi cinc intèrprets de la cobla Principal de La Bisbal: Josep Grabalosa, flabiol, Albert Martí i Ramon Rosell, tenores, Enric Barnusell i Tomàs Amic, tible. Fou una de les obres que la mateixa Orquestra Pau Casals va interpretar en el concert homenatge a Juli Garreta, al Palau de la Música Catalana, el 20 de maig de 1926. Vegeu també les versions per a piano a quatre mans i per a conjunt instrumental.

+ INFO

ARXIU MUNICIPAL

Adreça: Carretera de Girona, 45-47                                             
Horari: dilluns, dimecres i divendres de 9 a 15 h.                        

Per a la consulta presencial contacteu amb 
arxiu@guixols.cat · Tel. 972 32 25 93

 

© 2016 Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols
Avís legal · Accedir · Crèdits

guixols log 2

 

Amb el suport de:

logo diputacio