Preludi mediterrani (1918)

Estrenat el 15 de novembre de 1918 al Palau de la Música Catalana de Barcelona per l'Orquestra de l'Associació «Amics de la Música» que dirigia Francesc Pujol. En l'única partitura conservada, s'observen les traces evidents de què va ser presentada a un concurs, ja que es guarda amb una transcripció per a piano a quatre mans, que era prescriptiva en molts concursos. El títol és simplement Preludio, i en la mateixa portada hi ha una inscripció que diu «Lema - Mediterráneo». Un comentari escrit en llapis per Marià Vinyas ho confirma: «Aquesta reducció fou presentada, junt amb la partitura a un Concurs celebrat a Madrit [sic]. Per aixo totes les indicacions son en castellà». Es tracta, doncs, d'un altre cas en què el lema utilitzat per Garreta en un concurs s'acaba incorporant al títol definitiu de l'obra.

+ INFO

Primavera (ca. 1925)

L'exemplar conservat a la Centre de Documentació de l'Orfeó Català és una còpia signada per Ll[uís] G[arreta] A[rboix], amb data de maig de 1926 i el subtítol «Sardana Orquestrada d'En Juli Garreta». Quan va organitzar-se el concert d'homenatge al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 20 de maig de 1926, al final del llistat d'obres que va publicar-se en el programa de mà, s'hi va incloure la següent observació: «Darrerament s'ha trobat orquestrada d'ell mateix la seva sardana Primavera», com si fos una realització que ningú coneixia fins aquell moment. Efectivament, la vídua de Garreta comunicava a Pau Casals, en una carta d'aquell mateix mes, que havia trobat la partitura entre els papers del seu difunt marit. A més, expressava la idea que devia ser la primera de les sardanes que havia orquestrat, i que la còpia que enviava era recent però en canvi l'original era anterior. Aquesta còpia, lògicament, és la que avui es conserva a l'Orfeó Català. L'original no localitzat, segons aquesta explicació, seria anterior a 1920, any de l'estrena de les primeres sardanes orquestrals de Garreta. És remarcable que els llargs d'aquesta versió per a orquestra presenten un final lleugerament modificat respecte a la versió per a cobla, de manera que duren tres compassos més. Vegeu també la versió per a piano a quatre mans.

+ INFO

Saïd 

A banda de la biografia de Josep Grahit, l'única notícia sobre una obra amb aquest títol procedeix d'una crònica de l'any 1908 en què s'anunciava que Garreta, després de l'èxit de Impressions Simfòniques, preparava una nova composició orquestral a partir del drama Mar i cel, d'Àngel Guimerà, i que prenia el nom d'un dels protagonistes. Val a dir que aquesta obra era àmpliament coneguda pel públic català, i havia assolit un gran èxit popular. Al teatre Goula de Sant Feliu de Guíxols la companyia del Teatre Romea de Barcelona ja hi va portar representacions el mateix any de l'estrena, el 1888. Durant la dècada següent, l'obra es va tornar a representar al mateix teatre en diverses ocasions i, per tant, és probable que Garreta la conegués prou bé. No es pot aclarir, de moment, si efectivament aquest era un projecte que Garreta va abandonar, com afirma Grahit, o bé si havia començat aquest treball i va acabar-lo reconvertint en alguna de les composicions que avui es coneixen amb un altre títol.

+ INFO

Sardana (1924)

Transcripció orquestral del tercer temps de la Sonata en do menor per a piano, estrenada per l'Orquestra Pau Casals el 22 d'octubre de 1924 al Palau de la Música Catalana en el tercer concert de la sèrie tardor. Pocs mesos després, el 12 d'abril de 1925 va ser interpretada amb èxit per l'Orquesta Sinfónica de Madrid que dirigia Fernández Arbós, en ocasió d'un concert en el Teatro Real a benefici de la Creu Roja que va presidir la reina Victòria Eugènia. Els materials d'orquestra utilitzats en aquella ocasió eren els de l'Orquestra Pau Casals. Posteriorment, l'Orquestra Pau Casals va tornar a tocar-la en diverses ocasions. És remarcable que el 18 de novembre de 1934 va interpretar-la l'orquestra de la BBC a Londres, dirigida pel mateix Casals, segons les informacions de la programació radiofònica del dia, que encara es conserven adjuntes a les particel·les. També es té notícia de la interpretació d'aquesta sardana en un concert a Lisboa el 1925, dirigit per Joan Lamote de Grignon

+ INFO

Scherzo (1914)

Obra presentada a la sisena edició de la Festa de la Música Catalana, a la secció «Temes per a gran orquestra». El premi, ofert per Eusebi Bertrand i Serra, va concedir-se a Joan Baptista Lambert per l'obra Vallencís. El jurat format per Joan Manén, Joan Borràs de Palau, Lluís Millet i Francesc Pujol va emetre el seu veredicte el novembre de 1914, però la convocatòria fixava el termini de lliurament de les partitures per a l'abril del mateix any. Garreta amb el seu Scherzo va obtenir una de les cinc mencions honorífiques. En el manuscrit conservat no hi ha un títol definit sinó simplement la indicació de tempo «Lleuger». Una mà posterior va afegir-hi «A modo de Scherzo», i en la part inferior de la primera pàgina es pot llegir en diagonal «Lema= Scherzo», amb el qual va presentar-se al concurs. Per tant, com passa semblantment amb Preludi mediterrani o Suite empordanesa, el lema utilitzat en el concurs s'incorpora després al títol. En el programa de mà del concert d'homenatge que va realitzar-se el 20 de maig de 1926, s'hi inclou un llistat de les obres de Garreta, i d'aquest Scherzo es diu «Mai no executat». Aquell mateix any, en el seu llibre biogràfic, Canut Pellicer reclamava a Francesc Pujol i a «Amics de la Música», posseïdors de l'obra, que en preparessin l'estrena. Mai es va produir.

+ INFO

ARXIU MUNICIPAL

Adreça: Carretera de Girona, 45-47
arxiu@guixols.cat · Tel. 972 32 25 93

Horari: feiners de 9 a 15 h. 

Des del 26 de juliol de 2019, el servei de consulta presencial queda temporalment 
tancat fins a nou avís. Discupeu les molèsties

Facebook  Twitter  Instagram

Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

© 2016 Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols
Avís legal · Accedir · Crèdits