Somni gris (1906)
Versió simfònica de la sardana del mateix nom. Es va estrenar el 3 de novembre de 1906 al Teatre Principal de Girona dirigida pel mestre guixolenc Joan Goula, que n’havia fet l’arranjament, segons un anunci aparegut al diari uns dies abans. La vetllada havia començat amb la representació de l’òpera Bruniselda d’Enric Morera. Les cròniques expliquen que al final de l’obra, Goula va buscar Garreta per oferir-li la batuta enmig dels aplaudiments. Un any després, hi ha notícia que al teatre Novetats de Sant Feliu de Guíxols, durant l'entreacte de La Bohème, es va interpretar de nou la versió orquestral de Somni gris. En aquella ocasió, s'atribueix l'orquestració al propi Garreta i no pas a Goula, per tant és probable que una de les dues apreciacions no sigui correcta. Tindria poc sentit que Goula i Garreta haguessin escrit cadascú una versió orquestral de la mateixa sardana només amb un any de diferència. Vegeu les versions per a piano, per a trio i conjunt instrumental.
+ INFO
Suite en sol major (abans de 1919)
Premiada el 1920 en la vuitena edició de la Festa de la Música Catalana amb un guardó de 1000 pessetes que duia el nom de Bertrand i Serra. El termini de presentació d'originals acabava el 31 d'agost de 1919. En realitat, el títol amb què va presentar-se a concurs era Suite en sol, mentre que «Empordà» era el lema. En els materials d'orquestra copiats després, ja s'hi situa el títol Suite Empordanesa. Aquest nom definitiu, però, no acaba de correspondre's amb l'estructura formal de l'obra, que més aviat és una simfonia en quatre moviments. Juli Garreta coneixia perfectament les formes clàssiques i en respectava l'estructura general i les denominacions -sonata, quartet, concert- quan convenia. Per això, denominar «suite» a aquesta obra no deixa de ser una mica paradoxal. L’estrena va tenir lloc el 16 de gener de 1921 al teatre Eldorado, a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon, en una de les Matinées Líricas Populares que organitzava l'Associació Musical de Barcelona. La segona audició va tenir lloc el 7 de novembre al Palau de la Música Catalana de Barcelona, a càrrec dels mateixos intèrprets, i va obrir el tercer concert de la «Manifestació Simfònica d'Autors Ibèrics». La primera interpretació de l'Orquestra Pau Casals no va produir-se fins ben poc abans de la mort de l'autor, en un concert celebrat el 25 d'octubre de 1925 al Coliseum de Barcelona. En aquella ocasió, els comentaris del programa de mà relacionaven l'origen de la Suite amb la sardana Llicorella, talment com si aquesta hagués representat una mena d'embrió d'una idea més ampla, que s'hauria materialitzat en la Suite uns quants anys més tard. Efectivament, el motiu principal d'aquesta sardana apareix en el primer moviment i, sobretot, té un paper preponderant en el quart. Però, a més, en el primer moviment de la Suite hi és també present el tema principal de Leyenda núm. 2. I el segon moviment de la Suite, en realitat, és l'orquestració de Mar d'argent, una sardana que Garreta havia escrit anteriorment i que en alguns documents apareix descrita com «la sardana de la Suite». Lluís Garreta explica nítidament en una carta que el seu germà havia instrumentat i ampliat aquesta sardana en el moment de donar forma a la Suite. Aquesta utilització del material temàtic d'altres obres pròpies se suma a algunes notícies que semblen indicar que l'obra, malgrat que va presentar-se a concurs el 1919, segurament estava enllestida des de força temps abans o, com a mínim, Garreta en podia tenir una primera versió. Cinc anys enrere, tant el Diari de Tortosa com el Diari de Girona anunciaven concerts de l'Orquestra Simfònica de Barcelona dirigida per Lamote de Grignon a Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Girona durant el mes de maig, en els quals s'havia de donar a conèixer «un nuevo poema musical a gran orquesta» de Garreta. Sembla que els concerts, organitzats per Arseni Girbau i per la botiga de música Casa Sobrequés de Girona finalment no es van acabar fent. Però és que encara dos anys abans, la revista Scherzando ja donava aquesta dada: «Juli Garreta está trevallant fa algun temps am una nova simfonía a quatre temps per a orquestra gran». Si es té en compte que Suite en sol major és l'única obra coneguda de Garreta en quatre moviments, això situaria el procés de composició entorn a 1912, just després de l'estrena de Llicorella. Segons Pellicer, Garreta tenia el projecte d'editar aquesta Suite en sol major per donar-la a conèixer als músics estrangers que s'interessaven pel ritme de la sardana. Vegeu la versió per a banda.
+ INFO
