El rossinyol (Sense data)
Obra basada en la cançó tradicional, esmentada el 1952 per Josep Grahit en la seva biografia de Garreta.
Sant Jaume de Galícia (Sense data)
Obra basada en la cançó tradicional, esmentada el 1952 per Josep Grahit en la seva biografia de Garreta.
Sant Segimont (Sense data)
Obra basada en la cançó tradicional, esmentada el 1952 per Josep Grahit en la seva biografia de Garreta.
Santa Quitèria (Sense data)
Obra basada en la cançó tradicional, esmentada el 1952 per Josep Grahit en la seva biografia de Garreta.
Sarsuela (1901)
El 5 de febrer de 1926, Lluís Garreta va enviar a Salvador Raurich un llistat d'obres del seu germà Juli, en el qual hi especifica: «el 1901 va musicar una sarsuela castellana, lletra d'en Lluís Viola i Vergés que viu a Madrit (no sabem encara el títol)». Josep Grahit, en la seva biografia de Garreta redactada el 1952, a banda de La Gallarda, esmenta una «altra sarsuela» que podria tractar-se de la mateixa a què es referia Lluís Garreta. Semblava que unes quantes dècades després ja no havia quedat rastre ni de l’una ni de l’altra, però l’any 2014 hem localitzat el manuscrit de La Gallarda enmig del fons de l’Orquestra Pau Casals. I en el mateix lligall s’hi conserva també el manuscrit anònim i sense títol d’una sarsuela castellana que, segons tots els indicis, podria tractar-se perfectament de la que van nombrar Lluís Garreta i Josep Grahit en els seus documents. Els fulls verticals, de 24 pentagrames per pàgina, estan agrupats en deu quadernets numerats i un full solt, però la numeració està equivocada, perquè molts fragments iniciats en un plec acaben en un altre que no és el correlatiu. Per tant, un cop corregits els errors, l’ordre dels quaderns hauria de ser el següent: 1, 4, 5, 7, 2, 3, 6, 8, 9, 10. Cal remarcar que el paper presenta sempre la marca d’aigües «José Vilaseca», com la majoria de manuscrits de Garreta, i també hi ha molts altres elements que justificarien una possible atribució: la cal·ligrafia, les característiques melòdiques i rítmiques, fins i tot les indicacions de matisos a la partitura, que es corresponen molt directament amb els que Garreta sovint utilitzava en català: «Poco más movido», «Menos movido», «Rellantando». El text musicat permet deduir que l’argument es mantenia dins l’esfera més habitual del género chico, amb l’amor i els malentesos com a tema central, així com la relació interclassista entre un marquès i tot un seguit de personatges d’extracció popular. Si l’autor d’aquest text fos efectivament Lluís Viola, no quedaria lluny de les seves altres creacions teatrals, de les quals destaquen alguns «quadres socials» i «entreteniments» en un acte, escrits i publicats a Barcelona els darrers anys del segle XIX i primers del XX. La manca absoluta de notícies sobre aquesta col·laboració amb Garreta pot ser deguda, sobretot, a què no passés de ser un projecte de joventut que tal vegada no va arribar mai a un escenari. Amb tot, és oportú recordar la familiaritat de Juli Garreta amb la sarsuela, que era molt present en el panorama dels gustos i els entreteniments de la seva època, i que ell mateix va viure i conèixer directament el gènere gràcies a la seva activitat professional a Sant Feliu de Guíxols.
