Versió per a trio de la sardana del mateix nom, que segurament parteix de la versió per a piano sol. Va ser interpretada i emesa diverses vegades a Ràdio Associació de Catalunya entre 1931 i 1932, a càrrec de diferents formacions de cambra com el Trio Badia o el Trio Ràdio Associació de Catalunya. Vegeu també les versions per a piano i per a conjunt instrumental.
Versió per a piano de la sardana del mateix nom. Dedicada probablement a la pianista Clotilde Grau, mare de Josep Grahit, a qui Garreta havia enviat anteriorment versions pianístiques de L’aubada, Griselda i Somni gris. Es va publicar l’octubre de 1907. Vegeu també les versions per a trio i per a conjunt instrumental.
Versió per a trio de la sardana del mateix nom, que segurament parteix de la versió per a piano sol, interpretada a la Ràdio Associació de Barcelona el setembre de 1931.
Versió per a piano de la sardana del mateix nom. La reducció a piano va ser realitzada possiblement per Garreta mateix, i la va enviar a Clotilde Grau, mare de Josep Grahit, a qui havia enviat versions per a piano de L’aubada, Griselda i Somni dolç. Es va publicar l’octubre de 1907. Vegeu també les versions per a trio, per a conjunt instrumental i per a orquestra simfònica.
Sonata per a piano dedicada a Marià Vinyas, pianista guixolenc i amic personal del compositor. Garreta hi treballà durant l’any 1922, com explica en una carta a Pau Casals del mes d’octubre, i remarca que la presentarà a un concurs. Es tractava del tercer Concurs Eusebi Patxot i Llagostera, fallat l’1 de desembre de 1922, en què Garreta va obtenir un accèssit per a la Sonata amb el lema «De nostra terra», juntament amb la Sonata en si menor, lema «Excelsior», de Tomàs Buxó. Es tracta de la primera i única obra de gran format que Garreta va escriure per a piano sol, i segueix un model molt proper a les sonates que a l'època es consideraven clàssiques, especialment les de Beethoven: quatre moviments, motius utilitzats de forma cíclica al llarg de tota l’obra, i un tercer temps en forma de sardana que substitueix el tradicional scherzo o minuet. El gener de 1923, el pianista Blai Net ja la preparava per estrenar-la i en una carta a Garreta, transcrita per Grahit i no localitzada, es mostrava disposat a tocar-la a Sant Feliu o a Girona si el compositor ho creia convenient. Net va fer-ne algunes audicions de caràcter privat durant la primavera de 1923, per exemple a l’abril en ocasió de la visita a Barcelona del crític parisenc i fundador de la Revue musicale Henri Prunières. Tanmateix, la primera audició pública a Catalunya fou a Olot el 20 d'agost de 1923, en un dels recitals de l’Associació de Música, en presència del compositor i a càrrec del mateix Blai Net, un dels principals promotors de la música de cambra de Garreta. És una de les obres més interpretades i difoses del compositor, i durant la dècada de 1920, pianistes com Maria Carbonell, Fanny Davies o Blanca Selva la van incorporar al seu repertori i la van interpretar arreu d’Europa amb gran èxit de públic i crítica. És remarcable que en aquests anys, a excepció de Blai Net, els intèrprets de la Sonata són gairebé sempre dones. L’industrial guixolenc i amic de Garreta Joan Miquel va sufragar-ne la primera edició, poc després que aquesta guanyés el concurs Patxot. El tercer moviment s’ha interpretat en moltes ocasions com a obra independent, i Garreta en va fer una versió simfònica, anomenada genèricament Sardana, que va estrenar l’Orquestra Pau Casals el 1924. Vegeu també l'apartat Música simfònica.
Adreça: Carretera de Girona, 45-47
Horari: dilluns, dimecres i divendres de 9 a 15 h.
Per a la consulta presencial contacteu amb
arxiu@guixols.cat · Tel. 972 32 25 93
© 2016 Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols
Avís legal · Accedir · Crèdits
Amb el suport de:
