La duresa de l'exili
A principi de maig de 1940 rep ordres d’abandonar la seva residència –massa propera a la frontera– i d’estar-se més lluny, a Le Mans.
Amb l’entrada dels alemanys a París, torna a Ceret. I és allí on, pocs mesos després, rep la tràgica notícia de l’afusellament del president Companys (15 d’octubre 1940). Automàticament, el president del Parlament esdevé president interí de la Generalitat a l’exili. Càrrec –amb més servituds que poders reals– que, en aquelles circumstàncies tan perilloses i gens optimistes, va acceptar i exercir limitadament i digna fins a l’any 1954.
En conseqüència, Josep Irla i la seva esposa, Florència Bas, abandonen definitivament Ceret i passen a residir a Cogolin, al departament de Var.
Els anys 1943-45 són els més durs de l’exili.
Jubilat de la feina i alleugerit de la responsabilitat política, passa els seus últims anys a Frejus –on mor la seva muller l’any 1955– i després a Sant Rafael, compartint la seva vellesa amb l’afillada Concepció Pijoan i els seus néts adoptius, Jordi i Núria.
Mor el dia 19 de setembre de 1958.
(Tres anys més tard, a Ceret, s’extingeix la vida del seu germà Francesc).
Vint-i-tres anys més tard, el 1981, recuperada la legalitat democràtica, les restes de Josep Irla i de Florència Bas retornen a la seva terra, al cementiri de la seva ciutat.
Font: Àngel Jiménez. Memòria d’un temps. Josep Irla i Bosch (1876-1958). Sant Feliu de Guíxols sota les bombes (1936-1939).
Ajuntament de Sant de Feliu de Guíxols - 1998
 |
 |
 |
