JOSEP IRLA: VIDA, LLEGAT I MEMÒRIA DOCUMENTAL
L’any 1998, l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va publicar el llibre Memòria d’un temps. Josep Irla i Bosch (1876-1958). Sant Feliu de Guíxols sota les bombes (1936-1939), escrit per Àngel Jiménez Navarro.
Les raons que esposava Àngel Jiménez per a recuperar la figura de Josep Irla eren les següents:
AMSFG (autoria desconeguda)
Portada del llibre.
Quan es va fer pública la intenció de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols –que venia a coincidir amb l’acte de presentació a la ciutat de la fundació privada “President Josep Irla i Bosch”– de reunir o aplegar documentació que fes referència a la figura humana i política del guixolenc que esdevingué president de la Generalitat de Catalunya a l’exili (1940-1954), entre Companys i Tarradellas, a més d’algunes donacions, vam rebre cartes que en lloaven la idea. Una d’aquestes lletres, procedent de París, ens animava a tirar endavant el nostre propòsit. “M’estranya que pocs o ningú no s’hagi interessat per l’exili. La manera de viure, la fi i mort de molts que van dedicar tota la seva vida amb l’esperança d’una Catalunya millor, lliure i independent”.
Un any després d’haver-se fet públic aquell objectiu d’aprofundir en el coneixement de la figura humana i de la trajectòria política d’aquest ganxó encara massa desconegut, es pot parlar d’un lleu avenç.
Del tema, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó se’n va fer ressò en la seva columna dels dilluns al diari gironí El Punt (1), on destacava l’activitat de Francesc Irla a través de l’extens epistolari amb Carles Rahola. El mateix estiu de 1997, l’autor d’aquestes notes, a la Revista de Girona (2), va publicar un estudi sobre la repressió contra els béns de la família Irla, basat en l’expedient de responsabilitats polítiques, després de descriure-hi les circumstàncies personals i familiars de la sortida de la família Irla cap a l’exili.
L’octubre del mateix any, l’exalcalde socialista Josep Vicente preguntava des de les pàgines d’Àncora (3): “Qui recorda Josep Irla?”. Un cop resumides les especials circumstàncies en què el guixolenc assumí la responsabilitat de la presidència de la Generalitat en l’exili, Vicente posava en evidència la contradicció que suposava que el 1988 –sent ell l’alcalde– l’Ajuntament hagués comprat la casa-taverna de cal Romaguer –alçada l’any 1894, quan en Pepito tenia tot just divuit anys– on la família de Josep Irla havia viscut, i que hores d’ara encara no té cap destí concret, ni s’ha previst de fer-hi res. És, però, una vella responsabilitat, que es ve arrossegant des de la compra. Vicente acabava l’article expressant, entre el desig i la temença, “Que Sant Feliu no posi una engruna més d’oblit en la memòria d’aquell home potser no brillant però sí honest, lleial i complidor”.
A N. J. Aragó novament se li presentava l’ocasió de parlar-ne, del President de la Generalitat a l’exili, tot responent a la pregunta “Qui recorda Josep Irla?”. Des del mateix periòdic gironí oportunament revelava que sí, que encara hi ha persones que recorden Josep Irla: infants que el 1932, quan era comissari de la Generalitat a Girona, tingueren la sort de descobrir un gest tendre i generós en el polític guixolenc (4).
I d’això es tracta. Les jornades de reconeixement a Josep Irla d’aquesta tardor de 1998 i la publicació que teniu a les mans pretenen renovar els objectius inicials. Que l’oblit no engoleixi el record de Josep Irla, ni la memòria del poble que representava. Potser aquí cal insistir en aquest aspecte col·lectiu. Perquè si, d’una banda, la seva individualitat excel·lí en honradesa i eficàcia política per mèrits propis, de l’altra, no la podem pas col·locar al marge del context històric que la va fer possible. Estudiarem a la universitat que els éssers humans som alhora productes i agents dels processos socials, del que en diem història (E.H. Carr). El desenvolupament humà –per ambigüitat del concepte, no parlem de progrés– que podrien simbolitzar els Pere Caimó, Irla Rovira, Narcís Duran, etc, per no anar més lluny, són les anelles que expliquen millor la trajectòria personal del guixolenc que arribà a la presidència de la Generalitat. Així, si entenguéssim la vida com una cadena solidària, veuríem en els nostres antecessors el flux vital continu que ens ha precedit i que ha fet possible la nostra vida, així com la nostra –el present– és per als qui vindran després. O, en paraules d’E. Sòria, “El passat ens fa, el futur el fem ara”, formant una mateixa i única història humana. Aquesta visió antiga –cristiana, amb perdó i molt de respecte per la tradició anticlerical dels federals que aquí esmentem– de la vida, és força difícil d’entendre en un món que incita a l’individualisme. L’actual activisme delirant, utilitari, i el pensament banal ens aboquen a l’oblit del passat i a la destrucció dels testimonis d’aquella herència cultural. No es pot viure en veritat sense ancoratge, sense tradició, sense memòria; com tampoc, sense una reactualització del seu contingut (J.M.R. Tillard).
Bé, aquestes són només algunes de les raons per a recuperar la memòria. Les imatges d’aquest àlbum ens en suggeriran d’altres.
En aquest sentit, el llibre d’imatges que fullegeu voldria ser també una aportació al coneixement i record, dins la proximitat del seixantè aniversari, de l’acabament de la guerra civil a la ciutat que veié néixer Josep Irla i l’ajudà a ser, per bé que la vida de l’una i de l’altre es veieren marcades pel mateix infortuni: la guerra.
¹ Dilluns, 28.07.1997.
² Núm. 183, juliol-agost, 1997.
³ 30.10.1997.
⁴ El Punt, 24.11.1997.
Les imatges i els textos d’aquest llibre han servit de base per al present espai web i es reprodueixen ens els propers apartats com a reconeixement a la tasca pionera desenvolupada per Àngel Jiménez durant gairebé trenta anys.
Font: Qui recorda Josep Irla? Memòria d'un president.
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols - 2026
 |
 |
 |
